Veneració a la particularitat/peculiaritat

"De no socialitzar prou. De no anar a la moda. De no llegir prou. De patir massa. De parlar massa. D'estar espantada. De no estar prou empoderada. Del que no faré bé. Del que no sé que no sé. Dels canvis d'humor. De queixar-me. De no ser prou productiva. D'expressar el que sento. De sentir que molesto als altres, que els dec alguna cosa. De pensar què pensaran els altres de mi. De sentir que no podré amb la feina, amb els projectes; de que no podré amb les dificultats i amb els anys. De no intervenir prou políticament." 

I la culpa (fruit d'una avaluació constant de nosaltres mateixes, i d'una valoració negativa de les coses que fem) hi és, però nosaltres també, i jo vull que em sigui bastant igual el que pensen els altres, d'entrada. Una sortida és relativitzar i aprendre a no cedir a l'efecte de les accions de les altres. Una altra solució és no deixar passar res cap a dins, ser superficial. Serem criticades de tota manera. 

Tot i això, sento que vull viure i vull fer-ho molt intensament. I ser jo mateixa, tal i com vulgui, sense por ni culpa d'haver estat, sense esperar una valoració externa. Fer i ser tal i com cregui. No ho és el món d'enormement divers? 

Crear un entorn de pau i confiança, i calma, sense deure'm a la gent i als seus objectius, sinó a la meva manera de fer i desenvolupar-me. ·MCR· 

Font d'inspiració: Culpable, de Maria Climent. 

Salvatge

Ara, que estem en Lluna Plena: "Si la Lluna ens mira inquieta perquè no sap el que volem, reflexarem la llum." I és quan no saps el que vols, no veus clar el que tens, no saps a quin joc estàs jugant, no entens què aporta aquesta vida i com es creix en aquesta societat. 

Créixer? Treballar? Estimar? Qui som per viure aquesta vida? Què hem de fer? Com no hem de patir? Però cal viure-ho, sense por al món i amb valentia i convenciment, sinó, qui? Sentint el poder de cadascú, de les seves accions en els altres, en el dia a dia, sense donar importància al monstre social que pressiona i impressiona. Destinant les forces on sentis. 

"Resistirem amb crits aquesta nit salvatge." Amb crits si vols treure la ràbia, amb alegria si pots arribar a sentir-la; o amb indiferència i evitant pensaments més negatius si pots. Sentir una emoció per canalitzar l'energia, per acceptar el pensament i reflexar-lo cap a fora, fent-lo aire que marxa cap al bosc, cap al cel. 

I l'emoció, quina volem projectar cap a nosaltres? Quina és la que volem transmetre? Construir pau i fortalesa, de confiar en el moment que vindrà, en les persones que ens envolen. Donar-li pau al nostre dia a dia, i exercir la fortalesa de confiar en nosaltres, en les altres, i construir. I estar tranquiles, de fer el que creiem, estimem i valorem. I no tenir por a equivocar-nos, a perdre, a no poder acceptar. I deixar fer, deixar ser, deixar volar. I compartir l'amistat, els moments amb les persones, el futur. Res és exclusiu ni per sempre. 

Treu les teves forces, la teva ràbia i alegria. I seguim ballant. I sent com el fred se'ns fica al cos, però dins el cor, la flama esclata. I la flama hi és. I tu hi ets i hi seràs, valenta i decidida, a construir, estimar, amb tot el teu voltant, que d'una manera o altre també hi serà. ·MCR· 

A tall d'inspiració: Nit Salvatge d'Smoking Souls. 

A foc lent

Amb fred, roques, estanys, pluja, relliscades, sopeta, doble ració de pebrot i riures. I a un ritme de pausa i silenci, enmig de les muntanyes i els núvols. 

Així vam començar la tardor, 

de fita en fita, 

amb Carros de Foc. ·MCR· 

Una vegada i una altra

A vegades, tenim por. Por de perdre, de perdre una relació que construïm, por que ens facin mal, por de quedar malament en públic, por dels sentiments i de les accions de les altres persones. I és la vida, la vida que segueix, el temps que corre, les persones que volten i el present que avança cap endavant. I els estímuls i els canvis que existeixen. 

És bonic i sa acceptar la por, conèixer perquè sentim aquesta por i cuidar les ferides i abraçar les cicatrius que portem a dins. I confiar en el món i en les persones, tot i que pugui venir un canvi que no ens agradi. Acceptant que a vegades, tenim por. Sent conscients que hi ha dies de debilitat, d'estima més petita; i que hi han de ser. I que són dies que hem de deixar córrer el temps, estar tranquiles, cuidar altres àmbits i respirar cap a fora les preocupacions, estant al lloc on volguem destinar la nostra energia, i amb calma, sabent que demà el món serà més clar. 

"Que poguem triar on destinar l'energia i passar el temps." Que desenfoquem allò que ens fa sentir insegures i més dèbils, que ho espirem, que sapiguem que hi és però que hi podem conviure, que ho podem acceptar. I focalitzar el que sí que podem fer, sentir, actuar, en els nostres àmbits vitals, que sí que podem canviar i construir. 

Hem de seguir endavant, una vegada i una altra, cuidant el nostre entorn i a nosaltres mateixes, seguint sent nosaltres, dia a dia. I afagar forces de les nostres accions, de la nostra vida plena, dels nostres àmbits, de les persones del nostre voltant. És la força interior, la vitalitat per compartir la vida, ser felices amb nosaltres, i si podem encara fer més gran el nucli dur, agraïr-ho. Que poguem compartir la felicitat, els projectes, amb tot l'amor del món, i cuidant-nos, de la millor manera possible. Sabent que a nosaltres, no ens perdrem. 

"Que solidifiquem les idees i els projectes. I que dubtem i haguem de prendre distància. Que sigui utòpic i que sigui vida." I podria estar parlant de l'amistat, o de mi mateixa. ·MCR·