Tu deies que em volies tornar a veure, que havíem de prendre alguna cosa junts sense embriaguessa, et sorprenia, et semblava fascinant la meva filosofia, i genial el meu fer. Crec que sóc jo aquesta, m'ho has fet dubtar... potser em mostro com qui crec que tu necessites... Tu em deies com esperaves aquelles nits, que n'havíem de crear tantes encara. Realment demostro com sóc, o intento adaptar-me massa als desitjos que crec que tens? Mica en mica, m'ha incrementat la preocupació davant d'aquesta pregunta... Tot i que, crec que faig voltar massa els meus impulsos pel cap, les meves radiacions òptiques; cremen tant i fan tanta llum que espanten el cor, el poden arribar a cremar de la calor. I de sobte, les llàgrimes provocant fred; un canvi d'estat brusc i suficient per tal de ferir o lesionar. És bo pensar que tot va bé, si m'ho sembla a mi, i ningú me'n diu el contrari...
Ens vam retrobar tal i com havíes desitjat -i jo-. En resum, més de dos pardals d'un sol tret! Al sortir de la música, vaig arribar a l'enrenou del carrer i vaig trobar una petita escapada sorpresa, però poc em va caldre per oblidar-me de la petita i omplir-me de l'esperada, eufòrica, somrient i riallera gran sorpresa! Veure't de lluny, tenint la ment tranquil·la m'acostava cap a tu amb ganes de fer-te sentir especial, de fer-te enlairar amb una abraçada. Per variar, interrompent converses. Però el teu somriure va absorbir tota cosa negativa i la va enclastar on no feia tanta nosa com entre nosaltres. Estaves sorprès, i m'encanta aquesta inesperada trobada, per les paraules que deriven...que no acaben de dur enlloc, surten dels llavis, penetren, fan somriure i mirar, i mirar, i mirar als ulls, al cabell, als llavis fins que les paraules creen uns filets atractius que acosten, que apropen de tal manera que no calen paraules. Els sentiments fan moviments, expressen amb acolliment i tendresa. Cada cos s'adapta a l'altre suaument.
I decidim, i decidim, i decidim... marxar. Ens n'anem amb la nit, amb les tres que tornaran a ser les dues. A viure una hora que es perdrà en el temps, que es seguirà pensant que no ha passat, fixant-se amb les noves hores. ·MCR·
