Partint de que "El cos va sol, la roba no l'hauria de condicionar", ens movem per energia, transformem l'energia, la transmetem, la plasmem. L'agafem del camí, dels paisatge, de les pujades, de la natura.
I així, els bonics nervis s'esvairien, com quan s'acaba allò que tant has treballat, quan t'adones que allò és alguna cosa que només depèn de tu. I començaria a sorgir la suor, la calor, el cansament explosiu, fins a trobar el ritme ideal per caminar, per poder seguir moltes hores. I seria un bon moment per imaginar, perquè la ment volés a un altre paradís vital. Ser capaç de crear, construir, deconstruir. I per expressar-se, per transmetre i parlar del que sentim, del que volem arribar a sentir. O de les realitats personals, de com veiem la vida i el futur, de com ens sentim condicionades dia a dia. I haurem creat una cultura, un conreu dels coneixements i les facultats de les persones, plena d'energia i vitalitat, partida de la senzillesa, l'esforç i la contemplació.
I no estic parlant de res més que pujar una muntanya. De la primera fase, de la que ens ha de servir l'optimisme i l'energia cultural per continuar apretant amunt. ·MCR·
