Existeixen moments i moments a la vida. Els que ens alcen ben amunt, eufòricament, i ens porten per un bonic descens. Aquests ens omplen de vida i vida i vida, però també hi han els que no són tant agradables i ens costen. Es podrien anomenar esforç, pesadesa mental, mandra; i necessitem somriures per a tots aquests moments, per a afrontar-los, i a poder ser, viure'ls donant amor i rebent de les persones. Després, hi ha els moments en què ens vendríem pels altres, i hem de conèixer el límit d'acció, afecció i afectació. Per ser capaços de seguir endavant i amunt.
Fins a on hem d'esperar dels altres? Com no esperar dels altres? Si l'esperança és vida, a vegades... Esperar dels altres és una font incerta i insegura de vida, s'hi pot jugar i ser feliç; o s'hi pot desenfocar i viure tranquil. L'esperança en nosaltres, l'esperança en l'amor, en les relacions, en els amics/gues, en les persones... Podem esperar de tot.
I també podem viure, fer per nosaltres, sentint els moments amb qui compartim en el present. I viure amb el fet que som perifèria pel món! Que tot el que no aconseguim nosaltres, no serà; i que tot el que aconseguim, serà per nosaltres. ·MCR·
