De quan deixo la porta oberta sempre. Per si vens, per si un cas. De quan visc entre l'espera i l'esperança, i hi dono la vida. De quan tot em convenç, i un minut fa un canvi de projecció del futur. De quan sents que ho vols tot, a base de res. De quan ho dones tot al microsegon i ho esperes tot. De quan et passes les nits en negociació.
Aprendre a construir a foc lent és una bona opció, viure el present sense dependència és una oportunitat. Ser sense que hagin d'aportar, estar en estat basal com a ingredient de fons. I afegir, sí, gaudint, tenint present la prioritat, el cuidar-nos i volent i valorant el tornar a casa. A deixar d'esperar. Tornar a casa, amb els de sempre, a la rutina, al poderós dia a dia, als rituals. I valorar-ho més que les instantànies respostes.
I a anar a dormir sense tu, però amb tot el món adormir-me, quan el Sol ja ha marxat, i que demà tornarà a clarejar. Voler tornar a néixer. Brotar d'amor amb la música i la vitalitat de les plantes i flors de la terrassa.
I que el destí pot donar mitja volta, que el món t'espera a fora de tu i et porta. I pots volar, has de volar, plorant, vivint, estimant, essent, perquè pot ser que en una estona, doni mitja volta el destí. I que bé, volar. ·MCR·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada