Pic de serotonina

És el moment d'esperar que l'aigua bulli per posar-hi el primer torn de col arrissada, mentre el segon torn espera acollit en aigua. Com l'enciam que espera també, el bol ple d'aigua per passar-hi les properes hores. I sona Un Suspiro Acompasado de Robe. I m'envaeix un sentiment de llibertat, amenitzat amb aventura i tast de noves experiències. És la serotonina?

Què ens empeny a fer les coses? És el futur que ens pressiona a seguir el camí que s'espera de nosaltres? Són les ganes de sentir i viure? És per evitar sentir soledat i avorriment? Fem el que volem?

Som fortes per dir 'no' a les coses que simplement ens allunyen de la soledat i l'avorriment? Som conscients que aquestes podrien sorprendre'ns? Saber que no sempre ho podem tenir tot, i que podríem deixar passar un tren. I ser valentes per dir 'no'.

Experimentar futurs dels que no estem convençudes, però que ens poden sorprendre versus llançar-nos només al que creiem més segur que ens agrada o ens convé. Dos extrems, no tant extrems, que porten a mil versions vitals.

El que esperem són els pics de serotonina. És el moment d'esperar que l'aigua bulli per posar-hi el segon torn de col arrissada. I no sempre arriba tant clarament, ni és l'esperat. ·MCR·

I tu, com portes això de fer anys?

Quan comences a celebrar els vint-i-tants, i els següents, en direcció als trenta, se't presenten imatges mentals de fills, família; et qüestiones els teus referents familiars, coneguts; calcules pressupostos per saber quant necessito per fer i desfer; et planteges què has d'escalar en el món laboral, què més has d'estudiar; t'imagines tot el que has de fer en aquesta joventut que refereixen com a finita. Unes perspectives que en conjunt formarien part del que seria l'estabilitat adulta. És aquest punt on sembla que s'hi arribi, un punt carregat de claredat vital i felicitat aconseguida. Un punt on ja has definit la teva vida, on es concentra el teu sentit de vida, en una somiada estabilitat adulta.

I quan celebres els vint-i-tants, arriba tot això, se t'apareix com una utopia futurària. No ho veus clar. Espera, però, he de definir la meva vida? Cal definir-nos? Per què m'he de marcar el camí a seguir en aquest punt? Per què he de prendre la majoria de les decisions als vint-i-tants? Aleshores algú parla dels temps que marca el cos, que el període genèsic té caducitat... I em desmarquen.

Eh! Ja m'hi aclariré quan ho senti, si és que m'hi he d'aclarir, coi. ·MCR·

En resposta a la publicació d'Instagram de Solé Ferré, en el següent enllaç:  https://www.instagram.com/p/CAPkEHPJ0rS/ 

Plena de muses ferides per sempre

Una nota plena de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls. Una nota d'un heroi romàntic. Un heroi seguidor del romanticisme, un inflamable del sentiment, de la fantasia, de la passió. Es parla d'un moviment artístic, literari i espiritual caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront la societat.

Llibertat? I l'amor romàntic?
Tot allò que ens venen al voltant de la idealització, l'entrega total, l'exclusivitat, l'heterosexualitat, la gelosia, l'amor etern... L'amor com a element central de la nostra existència! Per ser feliç, necessites estar enamorat, tenir parella, viure l'amor i el romanticisme! I quan partim d'aquests principis inalienables, quan no compleixes els criteris, la frustració apareix.

Pots estimar de moltes més maneres? Pots viure en l'oasi de l'amor propi, i destinar quan vulguis l'amor a les altres? Pots, però no seràs tan 'normal'. I es creurà que no ets tan feliç, ni estàs tant plena. Semblaràs viure la solitud. Però això és el que titllarà la societat; i això és menys important que la teva vida, que la teva forma de viure, que t'omplirà, i no hi cabran les frustracions.

Les maneres 'normals' de viure no es poden imposar sobre la nostra manera de viure, la que hem triat, la que hem configurat, la que ens ha arribat al cor.

Ni normals, ni correctes, ni perfectes. Harmòniques, felices, lliures segons cada realitat. ·MCR·

Font d'inspiració: Mort d'un heroi romàntic de Manel

'I a part'

Vivint en la primera meitat de la matinada d'un dimecres. Les orenetes canten des de les quatre. El cel ja no té un to tant fosc. El llum de la tauleta de dormir segueix encès, està esperant que em posi a dormir. La tassa ja està buida de la llet amb cacau. Una molèstia comença a aparèixer en el meu cap, conscient que podria convertir-se en mal de cap.

Descrivint la situació en què visc ara mateix. Segueixo desperta perquè em costa dormir els dies que no treballo, i segueixo desperta perquè no vaig poder aprofitar la primera onada de son d'anit. Jo ho volia però se'm va creuar pel cor, pel cap i per la vida un fet inesperat, com quan veus un estel fugaç. Bé, inesperat del tot, tampoc, es podia preveure; però el fet de que sigui realitat és xocant. Un xic xocant. I intentar dormir -que ja és feina- amb un pensament maliciós rondant pel cervell, resulta quasi impossible.

Coincidint que he acabat mirant una sèrie en què la protagonista és un tipus d'escriptora, se m'ha encès la llumeta, les ganes d'escriure m'han arrabassat la gana i la son, i és que ja havia començat un blog. Ja en fa nou, d'anys. I rellegir-me en les entrades del blog ha estat indescriptible. Per això, no ho descriuré, i ho deixaré publicat, estigui més o menys d'acord amb el contingut. Forma part del passat, i el cap ben alt.

Resumint, les històries mereixen un punt per tancar-se. I el cert temps acostuma a dur l'imprevist 'i a part' per afegir al punt. I així, donem pas a les noves històries, a la vida. ·MCR·