L'altre dia em descrivia com una persona impacient, em sentia massa connectada a les xarxes, em notava poc ajustada a la realitat. Perquè la meva realitat consistia en parlar tot el dia pel xat, en tenir un estímul constant, en veure passar fotos i hores a la pantalla. I em vaig adonar que allò no era la realitat, ni era la manera bàsica i senzilla de funcionar. No ho podia ser, com no ho havia pogut entendre?
I aquell fet va esclatar en esperança i por alhora, esperança de sentir que hi havia vida més enllà dels aparells funcionants i por de sentir que hi vivia addicta.
La impaciència em sorgeix de la immediatesa en què vivim? De poder tenir una conversa a mig minut de distància? D'estar localitzables al cent per cent, i esperar-ho de la resta de persones. I com es supera això? Que les relacions no sorgeixin del xat, que aquest sigui un mer medi de planificació i trobada. I amb esforç, fer-ho. Tornar a sentir que a l'apagar el mòbil som lliures, i que ningú sap on som si no ho volem, i no passa res per no estar localitzables al cent per cent.
I com diu la Maria Climent: "Per uns instants vaig viure una reminiscència de quan no existia i el meu món eren els carrers del poble, i demà com quedem, a les set a la plaça del mercat, i la vida era tan menudeta i tranquil·la i fàcil." ·MCR·
Font d'inspiració: Un joc de nens, de Maria Climent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada