Aquell sortir improvisat em va omplir de llavors de felicitat que aniríem cultivant poc a poc, espero que encara en quedin. Conèixer-te, veure't em va fer sentir especial però jo sabia que aquell no era el dia. Primer encert! Les teves paraules, dia rere dia abans de la retrobada, van penetrar dins meu fins a capgirar-me el cervell. Se'm van girar els desitjos, no eren gens intensos encara. Gens.
Presenciava una petita sensació d'il·lusió, tot i que fins que no et vaig parlar i ens vam abraçar no la vaig sentir de veritat. La sensació que en tinc ara és que fins aleshores, res m'hi impulsava exageradament. Mirar-nos als ulls, ballar les cançons, les lletres de les quals sabíem que compartíem, mirar-nos als ulls... Abraçades que s'intensifiquen, porten desodre a la ment, éxtasi al cos, finalitzen amb mirades plenes de desig; moments que no pots deixar passar. Aquestes abraçades eren el preludi més bonic del que ens continuaria unint. Recordo que de sobte, en tenia desig però era dubtós encara, tenia amics a qui recórrer. Sento haver abandonat el dolç moment. Amb ells, em va semblar que no em volien felicitat... per això, vaig continuar amb el que havíem creat i esperançat, vaig venir amb tu. Tu creaves un ambient molt especial en mi, cada cop que ho intento recordar em sento pels núvols al teu costat, als teus braços. I només era el primer dia que composavem sintonies. Tu i jo, en mig de música, decidim; aquest moment transforma emocions. Tu i jo, tan simples, en mig del bosc, era calentó però podia millorar. Aleshores, tot va minvar dins meu comparat amb el principi de la font de sensacions. Però tot girarà altre cop... ·MCR·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada