Arriba en un punt, la nostra vida, en què sento com un tipus de llibertat, unes ganes d'experimentar, de sentir la vida per mi mateixa, d'avançar i avançar.
És com un punt d'inflexió, en què poso a lloc la família, l'entorn, i estableixo el pes que vull que tinguin els diversos àmbits de la vida. I és un moment d'intensa felicitat, i alhora, crític. Perquè els estímuls que rebo són d'incompressió, de qüestió, d'incertesa...
És un moment de mantenir-me ferma per seguir amb els ideals, per trencar amb el que em fa mal i refer-ho, anar a per relacions lliures i sanes. Per trobar què és el que hi falta.
- Hi falta amor?
- Hi poso més estima.
I és un procés que s'ha de construir a poc a poc, amb les bases del que crec que vull per la teva vida, i del que he tastat i em fa sentir feliç, de tots aquests aspectes que puc arribar a mantenir i són vitals. I combatre els murs de la por, del futur gegant, de la mandra. I fer-ho poc a poc, no deixa de ser un dinamisme de tota la vida. Però que no m'espanti començar a sentir que la vida seré jo i que hi he de ser feliç, amb tot això. Amb tot. ·MCR·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada