Veneració a la particularitat/peculiaritat

"De no socialitzar prou. De no anar a la moda. De no llegir prou. De patir massa. De parlar massa. D'estar espantada. De no estar prou empoderada. Del que no faré bé. Del que no sé que no sé. Dels canvis d'humor. De queixar-me. De no ser prou productiva. D'expressar el que sento. De sentir que molesto als altres, que els dec alguna cosa. De pensar què pensaran els altres de mi. De sentir que no podré amb la feina, amb els projectes; de que no podré amb les dificultats i amb els anys. De no intervenir prou políticament." 

I la culpa (fruit d'una avaluació constant de nosaltres mateixes, i d'una valoració negativa de les coses que fem) hi és, però nosaltres també, i jo vull que em sigui bastant igual el que pensen els altres, d'entrada. Una sortida és relativitzar i aprendre a no cedir a l'efecte de les accions de les altres. Una altra solució és no deixar passar res cap a dins, ser superficial. Serem criticades de tota manera. 

Tot i això, sento que vull viure i vull fer-ho molt intensament. I ser jo mateixa, tal i com vulgui, sense por ni culpa d'haver estat, sense esperar una valoració externa. Fer i ser tal i com cregui. No ho és el món d'enormement divers? 

Crear un entorn de pau i confiança, i calma, sense deure'm a la gent i als seus objectius, sinó a la meva manera de fer i desenvolupar-me. ·MCR· 

Font d'inspiració: Culpable, de Maria Climent. 

Salvatge

Ara, que estem en Lluna Plena: "Si la Lluna ens mira inquieta perquè no sap el que volem, reflexarem la llum." I és quan no saps el que vols, no veus clar el que tens, no saps a quin joc estàs jugant, no entens què aporta aquesta vida i com es creix en aquesta societat. 

Créixer? Treballar? Estimar? Qui som per viure aquesta vida? Què hem de fer? Com no hem de patir? Però cal viure-ho, sense por al món i amb valentia i convenciment, sinó, qui? Sentint el poder de cadascú, de les seves accions en els altres, en el dia a dia, sense donar importància al monstre social que pressiona i impressiona. Destinant les forces on sentis. 

"Resistirem amb crits aquesta nit salvatge." Amb crits si vols treure la ràbia, amb alegria si pots arribar a sentir-la; o amb indiferència i evitant pensaments més negatius si pots. Sentir una emoció per canalitzar l'energia, per acceptar el pensament i reflexar-lo cap a fora, fent-lo aire que marxa cap al bosc, cap al cel. 

I l'emoció, quina volem projectar cap a nosaltres? Quina és la que volem transmetre? Construir pau i fortalesa, de confiar en el moment que vindrà, en les persones que ens envolen. Donar-li pau al nostre dia a dia, i exercir la fortalesa de confiar en nosaltres, en les altres, i construir. I estar tranquiles, de fer el que creiem, estimem i valorem. I no tenir por a equivocar-nos, a perdre, a no poder acceptar. I deixar fer, deixar ser, deixar volar. I compartir l'amistat, els moments amb les persones, el futur. Res és exclusiu ni per sempre. 

Treu les teves forces, la teva ràbia i alegria. I seguim ballant. I sent com el fred se'ns fica al cos, però dins el cor, la flama esclata. I la flama hi és. I tu hi ets i hi seràs, valenta i decidida, a construir, estimar, amb tot el teu voltant, que d'una manera o altre també hi serà. ·MCR· 

A tall d'inspiració: Nit Salvatge d'Smoking Souls. 

A foc lent

Amb fred, roques, estanys, pluja, relliscades, sopeta, doble ració de pebrot i riures. I a un ritme de pausa i silenci, enmig de les muntanyes i els núvols. 

Així vam començar la tardor, 

de fita en fita, 

amb Carros de Foc. ·MCR· 

Una vegada i una altra

A vegades, tenim por. Por de perdre, de perdre una relació que construïm, por que ens facin mal, por de quedar malament en públic, por dels sentiments i de les accions de les altres persones. I és la vida, la vida que segueix, el temps que corre, les persones que volten i el present que avança cap endavant. I els estímuls i els canvis que existeixen. 

És bonic i sa acceptar la por, conèixer perquè sentim aquesta por i cuidar les ferides i abraçar les cicatrius que portem a dins. I confiar en el món i en les persones, tot i que pugui venir un canvi que no ens agradi. Acceptant que a vegades, tenim por. Sent conscients que hi ha dies de debilitat, d'estima més petita; i que hi han de ser. I que són dies que hem de deixar córrer el temps, estar tranquiles, cuidar altres àmbits i respirar cap a fora les preocupacions, estant al lloc on volguem destinar la nostra energia, i amb calma, sabent que demà el món serà més clar. 

"Que poguem triar on destinar l'energia i passar el temps." Que desenfoquem allò que ens fa sentir insegures i més dèbils, que ho espirem, que sapiguem que hi és però que hi podem conviure, que ho podem acceptar. I focalitzar el que sí que podem fer, sentir, actuar, en els nostres àmbits vitals, que sí que podem canviar i construir. 

Hem de seguir endavant, una vegada i una altra, cuidant el nostre entorn i a nosaltres mateixes, seguint sent nosaltres, dia a dia. I afagar forces de les nostres accions, de la nostra vida plena, dels nostres àmbits, de les persones del nostre voltant. És la força interior, la vitalitat per compartir la vida, ser felices amb nosaltres, i si podem encara fer més gran el nucli dur, agraïr-ho. Que poguem compartir la felicitat, els projectes, amb tot l'amor del món, i cuidant-nos, de la millor manera possible. Sabent que a nosaltres, no ens perdrem. 

"Que solidifiquem les idees i els projectes. I que dubtem i haguem de prendre distància. Que sigui utòpic i que sigui vida." I podria estar parlant de l'amistat, o de mi mateixa. ·MCR·

Amanecer

De quan deixo la porta oberta sempre. Per si vens, per si un cas. De quan visc entre l'espera i l'esperança, i hi dono la vida. De quan tot em convenç, i un minut fa un canvi de projecció del futur. De quan sents que ho vols tot, a base de res. De quan ho dones tot al microsegon i ho esperes tot. De quan et passes les nits en negociació. 

Aprendre a construir a foc lent és una bona opció, viure el present sense dependència és una oportunitat. Ser sense que hagin d'aportar, estar en estat basal com a ingredient de fons. I afegir, sí, gaudint, tenint present la prioritat, el cuidar-nos i volent i valorant el tornar a casa. A deixar d'esperar. Tornar a casa, amb els de sempre, a la rutina, al poderós dia a dia, als rituals. I valorar-ho més que les instantànies respostes.

I a anar a dormir sense tu, però amb tot el món adormir-me, quan el Sol ja ha marxat, i que demà tornarà a clarejar. Voler tornar a néixer. Brotar d'amor amb la música i la vitalitat de les plantes i flors de la terrassa. 

I que el destí pot donar mitja volta, que el món t'espera a fora de tu i et porta. I pots volar, has de volar, plorant, vivint, estimant, essent, perquè pot ser que en una estona, doni mitja volta el destí. I que bé, volar. ·MCR·

Explosió de partícules

Viure el moment de l'amor, de la tendresa com una autèntica flaire de vida. Som energia, ens movem en l'aire, sentim en el batec i expressem l'emoció en els suspirs. 

I té sentit deixar fluir les emocions i els sentiments, ser sinceres amb nosaltres mateixes i el nostre entorn. I acceptar, i saber, i poder compartir així com vulguem. I decidir els nostres camins d'acord amb això, gràcies a la grandesa de les emocions, de poder viure tant intensament. D'haver pogut ser feliços. 

Serà un acte de valentia i de sinceritat, de creixement i d'explosió química; i haurà existit. ·MCR·

Mesura

Fer i desfer per estar sola. Creure en el món i recórrer viatges. Seure a la platja i ser mar. Caminar per la sorra i pujar pedres. Escoltar els arbres i olorar les flors. Respirar els músculs i estrènyer els llaços. Desfer nusos i compartir moments. Abraçar i dormir amb mi mateixa. 

Sentir el sol i viure en la música. Explotar la nostra energia i cremar flames. Acariciar la primavera i donar la benvinguda a les noves emocions. Proclamar la vida i desfer-se de la tensió. Experimentar l'èxtasi sense distingir els crits d'alegria i dolor. 

Entusiasmar-me amb qui entén qualsevol forma d'estimar-se. Cantar en el silenci del bosc i córrer amb la força del vent. Tenir ambicions èpiques i projectes brutals. Ser vulnerables i cuidar la vida i el batec rutinari. 

I tot això, "deixar-ho uns microsegons al paladar com si hagués de ser efervescent i, tot i notar-ne el gust amarg, allargar-ho per posar la resta en pausa i obrir les finestres per tornar a començar." ·MCR· 

Aportació d'idees: Intempèrie, de Clàudia Codina i Nosaltres, d'Smoking Souls.

Fruir-nos III

Entres en contacte amb una persona. Hi entres a nivell material, amb connexió física, emocional. Hi ets i et sents tu. S'alliberen els neutrotransmissors i les hormones, l'olor és encisadora i altres maneres de descriure la intensitat de les hores. 

I això és sentir -amor, desig, atracció-. Una emoció addicta, forta, desitjable, dolça. I és preciós però la llibertat continua, i és brutal però l'amor no ha de comportar una posterior correspondència. I m'agradaria aprendre a no sentir-me buida quan marxa la persona que desitjo, la següent hora, el següent dia, la següent nit, la següent setmana. I no comptar els dies, i no haver de buscar fotos per retrobar la bellesa; sinó sentir-ho en conjunt, amb la resta de persones que em conviuen, i transmetre. 

Tornar a escoltar les cançons és sentir el cor saltant. I és espectacular seguir sentint-ho, i connectar amb els que estimem i seguir somrient, estimant, compartint, gestionant el dia a dia, amb pausa i ritme. I l'adrenalina segueix i les (z)ones segueixen vibrant. I he d'escriure per canalitzar les pors i les incerteses que sento; escriure per creure diferent, per desconstruir-me. ·MCR· 

Un moment normal

Que visquis la llibertat i la sensació adrenèrgica. Que no t'afeixugui el dia a dia i la rutina. Que sàpigues on mirar i quin és el següent pas. Que puguis triar on destinar l'energia i passar el temps. Que et sentis a lloc i les persones que són casa. Que desenfoquis la pandèmia i el sistema global. Que no et freni el canvi inesperat i la tristesa. Que gaudeixis de la teva implicació vital i compromís. Que trobis sentit a treballar i que esdevingui energia. Que no puguis dormir de felicitat. Que deixis guanyar la intuïció i la fe irracional. Que no et descrigui un virus i un parell de números. Que puguis cridar i demanar ajuda. Que et refugiïs en un altre batec i el cafè. Que t'apoderi la decisió i la inversemblança. Que no acceptis tots els arguments de la raó. Que solidifiquis les idees i els projectes. Que sigui un moment normal. I que dubtis i hagis de prendre distància. Que sigui utòpic i que sigui vida. ·MCR·