Els principis de l'autonomia

Pot haver estat l'any de les noves oportunitats que he desitjat. 

En el que he experimentat, que m'he independitzat, que he cremat les torrades, que m'he cuinat, que he estudiat, que m'he sentit mà d'obra i sola en el món laboral, que emprenc el vol professional, que he tastat noves persones i que descobreixo nous horitzons. 

En el que he tingut por, incertesa, en què tot s'ha vist accelerat per la pandèmia. Autonomia a marxes forçades, però boniques. En el que hi han hagut plors sortint de l'hospital, tensió, suor, mascaretes... I la música ha estat un punt de no retorn i calma. 

En el que he sentit nostàlgia per la vida anterior, records vius, però alhora, aventura i caos, explosió sentimental, emocions excepcionals. I he decidit endreçar els pensaments, curar les negativitats i les emocions molestes d'egoisme, els sentiments de desamor... per arribar a estimar més profundament, per donar més a totes les persones que s'entreguen, per seguir fent costat. I ha estat una gran decisió, un procés en que he trobat equilibris i rutines sanes. 

En el que hem tastat el cel des dels tres mil metres, i ens hem sentit lliures i fortes, amb tot l'amor del món.·MCR·

I subscric cada expressió de la Clàudia Codina a https://www.catorze.cat/noticia/15159/arribara. 

Avui que fa fred

Farem en l'infinit imperi, 

viurem en la misteriosa barca, d'un estrany poder, que brilla com la llum; 

i ens encomanarem al mar, a l'hivern, 

entre l'ordre i l'aventura! ·MCR·

Fruit del bonic caos d'Ordre i aventura de Mishima.

Serotonina i por a parts iguals

I aquest voler sentir ja? I aquest voler que s'acabi la cançó per escoltar la següent, però no voler que s'acabi mai? I aquest què és el següent? I aquell voler-ne més quan encara no hem viscut l'ara? Una paciència ineficaç. Ja. Un costum de tenir-ho tot ja. 

A més a més, un cúmul de trobar a faltar, d'haver deixat anar o d'haver perdut les carícies i l'amor. Però són experiències que han nodrit el cor i hi han estat. I deixar volar és bonic. Gaudir de les coses que et fan volar, gaudir de les sensacions de màgia quan aquesta només és part de la imaginació. I després, baixar i tornar a la realitat per seguir. Com ara. Poder fer-ho més màgic és felicitat present. 

Desenfocar? Focus present en l'exterior. Sentir sentint riure, acariciar els cors, dels iguals. Per sentir la serotonina, sense sentir la por, sense pensar en el fracàs. Amunt i amunt. Donar ànima, acariciar els cors, estimar, sentir, riure i fracassar. Exposar-me, riure i seguir. I amunt. ·MCR· 

"Però avui qui sap, potser passarà. I aniràs a dormir sentint que tot anirà bé al final", de Pau Vallvé. 

Que es fonguin els ploms

I que el cor rigui, partint del desequilibri. 

I que el sol sigui radiant al capvespre.

I que entrecreuant-nos, seguim arrelant. 

I que siguem plans de futur, simbiòtica tardor! ·MCR·

Mentre sona Que es fonguin els ploms de Pau Vallvé.

Distance

 . . ...................... és la freqüència de les gotes que cauen de la gotera que hi ha al mig del menjador. 

Quasi no hi ha distància entre gota i gota, no hi ha distància de temps per pensar, per viure, per gaudir. Agafem distància? Agafo distància? Com s'agafa això? S'agafa? Tempesta. 

Potser desapareixent lentament? Com els llamps, trons i núvols, com quan deixa de ploure i surt el Sol i l'arc de Sant Martí. ·MCR·

El sentit de les coses

Corro més que la lletra pausada de la cançó. T'avanço menys en les idees. Sóc el dubte i la pausa, la indecisió. T'exploro encara menys que tu, t'acaricio més lentament, et deixo per l'endemà. Et busco, et beso aferrissadament i et vull retenir i anhelar infinitament. I cal deixar-se portar, potser sense entendre les coses que ens passen i sense que calguin paraules. 

Un tal deixar-se portar amb iniciativa, seguretat, confiança, estima pròpia i felicitat. I amb naturalitat i realitat, que aquest tal ens porti a les relacions boniques i plenes, a arribar a ser part de l'univers, a ser el rastre de les flors, a ser la llum de totes les coses, a ser-ne capaces. ·MCR·

Amb trossos de cançons d'Energia fosca d'El Petit de Cal Eril.

Dansa vegetal

Els éssers ens 

nodrim dels éssers. 

Som sent éssers. 

Necessitem, aprofitem 

l'energia de la llum. 

Els colors queden

reflectits; 

les intensitats, 

viscudes. 

La relació ens aporta 

tot el que deixem 

entrar.

Ens apassiona cuidar, 

contemplar la debilitat 

i regar la fortalesa. 

Aprenem com és cada

ésser, diferenciem, 

estimant en conjunt. 

Creixem, cap apunt i 

en direcció profunda. 

Vivim, amb nusos al 

cor, amb abraçades 

de mil significats.

I morim, ens apaguem 

i donem llum, 

transmetem potència 

i deixem energia. 

Desenvolupar-se com les plantes, amb el que ens alimenta, ens cuida. Al final, som éssers vius. I necessitem de la matèria per alimentar-nos, però també de l'espiritualitat, del coneixement a mà del diccionari, dels sentiments i les emocions, del xoc cel·lular, de les persones. ·MCR·

Fruir-nos

No ha estat ni un ni deu pics de serotonina, ha estat una constant alliberació de serotonina, endorfines, oxitocina, dopamina, i tot el que et puguis imaginar... Ha estat una sensació constant de voler abraçar. Com sentir un cor sencer, al meu pit. 

Allò de voler acariciar, de voler cuidar, de voler escoltar i parlar coses boniques. Com sentir a l'estómac, papallones, que voles, que t'enlaires, que no vols tornar a baixar mai més. I a les mans, fruits d'esbarzer, fins a estar a punt d'esclatar, i que l'energia deixi d'estar a un únic punt, que l'escalfor s'escampi per tota la pell, fins al cor, fins a les mans, fruits d'esbarzer. 

I fruir, sentir un viu plaer; gaudir. ·MCR· 

(1) Energia cultural

Partint de que "El cos va sol, la roba no l'hauria de condicionar", ens movem per energia, transformem l'energia, la transmetem, la plasmem. L'agafem del camí, dels paisatge, de les pujades, de la natura. 

I així, els bonics nervis s'esvairien, com quan s'acaba allò que tant has treballat, quan t'adones que allò és alguna cosa que només depèn de tu. I començaria a sorgir la suor, la calor, el cansament explosiu, fins a trobar el ritme ideal per caminar, per poder seguir moltes hores. I seria un bon moment per imaginar, perquè la ment volés a un altre paradís vital. Ser capaç de crear, construir, deconstruir. I per expressar-se, per transmetre i parlar del que sentim, del que volem arribar a sentir. O de les realitats personals, de com veiem la vida i el futur, de com ens sentim condicionades dia a dia. I haurem creat una cultura, un conreu dels coneixements i les facultats de les persones, plena d'energia i vitalitat, partida de la senzillesa, l'esforç i la contemplació. 

I no estic parlant de res més que pujar una muntanya. De la primera fase, de la que ens ha de servir l'optimisme i l'energia cultural per continuar apretant amunt. ·MCR·

Pic de serotonina

És el moment d'esperar que l'aigua bulli per posar-hi el primer torn de col arrissada, mentre el segon torn espera acollit en aigua. Com l'enciam que espera també, el bol ple d'aigua per passar-hi les properes hores. I sona Un Suspiro Acompasado de Robe. I m'envaeix un sentiment de llibertat, amenitzat amb aventura i tast de noves experiències. És la serotonina?

Què ens empeny a fer les coses? És el futur que ens pressiona a seguir el camí que s'espera de nosaltres? Són les ganes de sentir i viure? És per evitar sentir soledat i avorriment? Fem el que volem?

Som fortes per dir 'no' a les coses que simplement ens allunyen de la soledat i l'avorriment? Som conscients que aquestes podrien sorprendre'ns? Saber que no sempre ho podem tenir tot, i que podríem deixar passar un tren. I ser valentes per dir 'no'.

Experimentar futurs dels que no estem convençudes, però que ens poden sorprendre versus llançar-nos només al que creiem més segur que ens agrada o ens convé. Dos extrems, no tant extrems, que porten a mil versions vitals.

El que esperem són els pics de serotonina. És el moment d'esperar que l'aigua bulli per posar-hi el segon torn de col arrissada. I no sempre arriba tant clarament, ni és l'esperat. ·MCR·

I tu, com portes això de fer anys?

Quan comences a celebrar els vint-i-tants, i els següents, en direcció als trenta, se't presenten imatges mentals de fills, família; et qüestiones els teus referents familiars, coneguts; calcules pressupostos per saber quant necessito per fer i desfer; et planteges què has d'escalar en el món laboral, què més has d'estudiar; t'imagines tot el que has de fer en aquesta joventut que refereixen com a finita. Unes perspectives que en conjunt formarien part del que seria l'estabilitat adulta. És aquest punt on sembla que s'hi arribi, un punt carregat de claredat vital i felicitat aconseguida. Un punt on ja has definit la teva vida, on es concentra el teu sentit de vida, en una somiada estabilitat adulta.

I quan celebres els vint-i-tants, arriba tot això, se t'apareix com una utopia futurària. No ho veus clar. Espera, però, he de definir la meva vida? Cal definir-nos? Per què m'he de marcar el camí a seguir en aquest punt? Per què he de prendre la majoria de les decisions als vint-i-tants? Aleshores algú parla dels temps que marca el cos, que el període genèsic té caducitat... I em desmarquen.

Eh! Ja m'hi aclariré quan ho senti, si és que m'hi he d'aclarir, coi. ·MCR·

En resposta a la publicació d'Instagram de Solé Ferré, en el següent enllaç:  https://www.instagram.com/p/CAPkEHPJ0rS/ 

Plena de muses ferides per sempre

Una nota plena de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls. Una nota d'un heroi romàntic. Un heroi seguidor del romanticisme, un inflamable del sentiment, de la fantasia, de la passió. Es parla d'un moviment artístic, literari i espiritual caracteritzat per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront la societat.

Llibertat? I l'amor romàntic?
Tot allò que ens venen al voltant de la idealització, l'entrega total, l'exclusivitat, l'heterosexualitat, la gelosia, l'amor etern... L'amor com a element central de la nostra existència! Per ser feliç, necessites estar enamorat, tenir parella, viure l'amor i el romanticisme! I quan partim d'aquests principis inalienables, quan no compleixes els criteris, la frustració apareix.

Pots estimar de moltes més maneres? Pots viure en l'oasi de l'amor propi, i destinar quan vulguis l'amor a les altres? Pots, però no seràs tan 'normal'. I es creurà que no ets tan feliç, ni estàs tant plena. Semblaràs viure la solitud. Però això és el que titllarà la societat; i això és menys important que la teva vida, que la teva forma de viure, que t'omplirà, i no hi cabran les frustracions.

Les maneres 'normals' de viure no es poden imposar sobre la nostra manera de viure, la que hem triat, la que hem configurat, la que ens ha arribat al cor.

Ni normals, ni correctes, ni perfectes. Harmòniques, felices, lliures segons cada realitat. ·MCR·

Font d'inspiració: Mort d'un heroi romàntic de Manel

'I a part'

Vivint en la primera meitat de la matinada d'un dimecres. Les orenetes canten des de les quatre. El cel ja no té un to tant fosc. El llum de la tauleta de dormir segueix encès, està esperant que em posi a dormir. La tassa ja està buida de la llet amb cacau. Una molèstia comença a aparèixer en el meu cap, conscient que podria convertir-se en mal de cap.

Descrivint la situació en què visc ara mateix. Segueixo desperta perquè em costa dormir els dies que no treballo, i segueixo desperta perquè no vaig poder aprofitar la primera onada de son d'anit. Jo ho volia però se'm va creuar pel cor, pel cap i per la vida un fet inesperat, com quan veus un estel fugaç. Bé, inesperat del tot, tampoc, es podia preveure; però el fet de que sigui realitat és xocant. Un xic xocant. I intentar dormir -que ja és feina- amb un pensament maliciós rondant pel cervell, resulta quasi impossible.

Coincidint que he acabat mirant una sèrie en què la protagonista és un tipus d'escriptora, se m'ha encès la llumeta, les ganes d'escriure m'han arrabassat la gana i la son, i és que ja havia començat un blog. Ja en fa nou, d'anys. I rellegir-me en les entrades del blog ha estat indescriptible. Per això, no ho descriuré, i ho deixaré publicat, estigui més o menys d'acord amb el contingut. Forma part del passat, i el cap ben alt.

Resumint, les històries mereixen un punt per tancar-se. I el cert temps acostuma a dur l'imprevist 'i a part' per afegir al punt. I així, donem pas a les noves històries, a la vida. ·MCR·