Podria posar les coses sobre la taula, podria dir-te el que em passa, per si t'interessa. Però entraré en un estat de calma, enmig de la revolució, sentint i apreciant. Potser evitant el vol de la ment. Sense tenir clar si és el camí, però el benefici hi serà.
I convenceré jo que res del que ha passat, ha estat. Continuar sent perifèria o no. Temptar un mica més la sort. ·MCR·
Font de llum: Mayéutica de Robe.
II
I si ho aconseguim, enmig d'aquest constant moviment de la vida? El moviment és constant, la pressa és part de la rutina, l'acció no gaudeix de cap parada. I el cervell no deixa de funcionar, el cor no deixa de sentir i el ritme frenètic no deixa d'omplir buits.
Parlo d'aconseguir una pausa, del sentiment de tenir espais menys plens i no haver-los d'anar a omplir de seguida. Sembla bonic i tot. Que ho sigui, que la interrupció passatgera sigui part del camí, que no sigui un entrebanc. I que sigui, la pausa enmig de la vida, a poc a poc. ·MCR·
Entendre la vida com un equilibri entre l'acció i la contemplació. Que entre acció i acció hi pugui haver un moment de contemplació, d'entesa del context i la situació. Per quan arribi la propera acció.
L'acció no cal que sigui a gran velocitat, seguida, impulsiva i que ocupi sempre el cent per cent del temps. La no-acció no ha de dur culpabilitat, tota manera de viure és vida.
La contemplació pot ser una pausa necessària per sentir, per escoltar i per avançar cap a un camí. Un temps d'espera, de nosaltres, de rutina, d'endreça. Un entretemps per posar nom al caos. ·MCR·
Coincidim que es comença a fer fosc a mitja tarda i cançons enmig de castanyes. I volen papallones pel cap, i pardals per l'estómac. I és que l'hagués reconegut a deu mil anys llum de distància. Com em reconec a mi aquestes primeres setmanes. La meva gestió i jo. Almenys puc reproduir el gest de quan es posa bé les ulleres. I vam estar a prop, però no en sé el significat.
I aquests dies plou i tinc mil preguntes al cervell fotent-se d'òsties per sortir primer. I aquest cop vull deixar fluir l'emoció i el sentiment, perquè si no funcionem en la vida i en el que ens agrada... Ho haurem de veure de nou. Però el cas és que cal viure, deixar-se endur, sense pressa i amb determinació. I que ens agradi la sorpresa, la intensitat i fer-ho. ·MCR·
L'altre dia em descrivia com una persona impacient, em sentia massa connectada a les xarxes, em notava poc ajustada a la realitat. Perquè la meva realitat consistia en parlar tot el dia pel xat, en tenir un estímul constant, en veure passar fotos i hores a la pantalla. I em vaig adonar que allò no era la realitat, ni era la manera bàsica i senzilla de funcionar. No ho podia ser, com no ho havia pogut entendre?
I aquell fet va esclatar en esperança i por alhora, esperança de sentir que hi havia vida més enllà dels aparells funcionants i por de sentir que hi vivia addicta.
La impaciència em sorgeix de la immediatesa en què vivim? De poder tenir una conversa a mig minut de distància? D'estar localitzables al cent per cent, i esperar-ho de la resta de persones. I com es supera això? Que les relacions no sorgeixin del xat, que aquest sigui un mer medi de planificació i trobada. I amb esforç, fer-ho. Tornar a sentir que a l'apagar el mòbil som lliures, i que ningú sap on som si no ho volem, i no passa res per no estar localitzables al cent per cent.
I com diu la Maria Climent: "Per uns instants vaig viure una reminiscència de quan no existia i el meu món eren els carrers del poble, i demà com quedem, a les set a la plaça del mercat, i la vida era tan menudeta i tranquil·la i fàcil." ·MCR·
Font d'inspiració: Un joc de nens, de Maria Climent.
I quan toca entendre'ns en les relacions, també és hora de valorar i triar. Està bé deixar-se endur per les emocions i conformar-nos amb el que ens ve. I està bé començar a sentir coses que venen de gust. Però... I si saps que no cal que esperis un amor i un compromís? Per què vivim en la decisió de l'altra persona, i no podem triar i viure en la nostra? Potser s'hi pot ser, però no dedicar-hi temps i més sentiments si tampoc hi ha reciprocitat, ni una semblant força d'acció. Ser i ser-hi, si va d'acord amb mi i amb el meu camí; ser-hi amb la meva persona si ho volem.
Perquè oxigenar-se és respirar i respectar-se. I és triar i viure les nostres decisions, i que sigui el que sigui, hagi estat a la nostra manera. Sigui en solitud bonica o en intensitat amical. ·MCR·
A tall d'inspiració: "No puede ser que estemos aquí para no poder ser", de Julio Cortázar.
Sentir la gravetat és sentir la força d'atracció que, a causa de la gravitació, és exercida per la Terra sobre mi. Cada una de nosaltres, atretes per la Terra. Immensitat.
L'acceleració del cor, l'impuls abans d'actuar i decidir no fer-ho. Aprendre a no llençar-se al buit, a no veure els contrallums que són opacitats, a no sentir els violins que només són els sons d'un teclat. Aprendre que els succedanis només són anàlegs.
La llibertat de moviments, de reflexió, d'idees, d'acció i alhora, la pertinença. Combinar l'aventura amb el quotidià. I no sentir-se culpable per no triar el de sempre, compartir amb totes les parts. Tenir els nostres moments decidits i fruïts. ·MCR·
Ens hem entès, hem après, actuem millor en nosaltres mateixos. Ens controlem i ens estimem en solitud bonica, i no passa res.
I ara toca entendre'ns en les relacions, prendre els nostres límits i esforços en els enllaços; posar a la balança el que més i menys volem. I serà temps d'escollir, però sobretot, de viure 'el moment és ara', i deixar-se portar també.
Perquè després de florir, pot arribar l'oxigenació. L'agafar aire, l'impregnar-se d'oxigen. I sospirar, respirar, agafar, alliberar, repartir, viure. ·MCR·
Les ganes no fan l'amor
Amb tot només quedo jo
Podem prendre control de múltiples aspectes de les nostres vides. Gran part del que realment importa pel nostre benestar està a les nostres mans. Però... i les possessions, el nostre cos, la reputació i l'èxit en la vida? Aquestes inquietuds les podem controlar? Tanmateix, influeixen molt en nosaltres. Els estoics ens dirien que res d'això en si té valor i Epictet matisaria que podem creure que aquests aspectes són bons, però el cert és que no els podem controlar. Si fem que la felicitat depengui del cos, les possesions, la reputació... la posarem en mans de forces que no depenen de nosaltres.
Amb molt d'esforçI si confiem, ens basem en coses que no podem controlar, de ben segur que la frustració i el desengany apareixeran. I no es tracta de donar l'espatlla o ignorar aquests aspectes, sinó prendre l'actitud adequada. Més que lluitar contra aquests factors que no controlem, la nostra tasca és representar el nostre paper de la millor forma possible. I acceptar el que succeeixi, anar de la mà d'això.
Amb aquesta peresa
Amb totes les coses
Estem preparats per si la fortuna i la prosperitat ens donen l'espatlla? Estem preparats per afrontar la mort, la malaltia o la solitud? És irracional pensar que la sort durarà per sempre. Reflexionar sobre les adversitats que podrien succeir-nos juntament amb les que, en algun moment, inevitablement ens passaran, ajuda a encaixar millor el cop quan aquest es produeix, ens ajuda a sobreposar-nos i a tirar endavant. Donar per fet que no tot sortirà tal i com esperem, perquè és molt improbable que així sigui. És una lliçó incòmode, sí, però important.
Amb tan sols aquestes
Fluir, córrer en líquid, aire i sòlid
Fonts d'inspiració: Lecciones de estoicismo, de John Sellars; Amb tot i Les lletres no fan les paraules, d'El Petit de Cal Eril.
Existeixen moments i moments a la vida. Els que ens alcen ben amunt, eufòricament, i ens porten per un bonic descens. Aquests ens omplen de vida i vida i vida, però també hi han els que no són tant agradables i ens costen. Es podrien anomenar esforç, pesadesa mental, mandra; i necessitem somriures per a tots aquests moments, per a afrontar-los, i a poder ser, viure'ls donant amor i rebent de les persones. Després, hi ha els moments en què ens vendríem pels altres, i hem de conèixer el límit d'acció, afecció i afectació. Per ser capaços de seguir endavant i amunt.
Fins a on hem d'esperar dels altres? Com no esperar dels altres? Si l'esperança és vida, a vegades... Esperar dels altres és una font incerta i insegura de vida, s'hi pot jugar i ser feliç; o s'hi pot desenfocar i viure tranquil. L'esperança en nosaltres, l'esperança en l'amor, en les relacions, en els amics/gues, en les persones... Podem esperar de tot.
I també podem viure, fer per nosaltres, sentint els moments amb qui compartim en el present. I viure amb el fet que som perifèria pel món! Que tot el que no aconseguim nosaltres, no serà; i que tot el que aconseguim, serà per nosaltres. ·MCR·
Avui és un d'aquells dies en què inicies una etapa. En què organitzes els recursos que tens a la mà, elabores un discurs, et vols fer un estil. Et construeixes la versió de tu que vols. T'imagines com serà, com hauran de ser els esforços, com serà en el futur.
I és una sort poder-ho fer des de la calma, de la inquietud sana.
I amb la música de fons, això és 'no words'. ·MCR·
I aquells moments en què només hi ets tu? Què representen per tu?
Representen una fortalesa interior, ha de sorgir de tu una valentia interior, una força extraordinària que et pugui aixecar i et permeti seguir vivint. Pots sobreviure i pots viure encara més. Tu tries.
Pots seguir pensant en els pilars que avui no estan donant-te força, que avui no hi són, i se'm trenca el cor. O pots somriure i confiar en tu. Què vol dir confiar en tu?
Confiar en mi vol dir saber que ho faré de la millor manera, i que ho faré. I que sortirà, que JO TAMBÉ HO PUC FER. I no cal justificar tot el que faci, i no cal explicar tots els meus secrets. Fer, confiar i estimar.
I si surt bé, sabré estar contenta. I si no surt bé, sabré que he fet tot el possible, i que no cal lamentar-se, que sóc jo i el meu esforç, que no he de justificar cada pedra que trobo en el camí, que no he de justificar a les persones cada cosa que faig. Intentar fer-ho de la millor manera, somriure i confiar en mi, en l'equip.
Ser valenta, afrontar positivament l'adversitat, gaudir de la bellesa de l'oportunitat. Aconseguir ser feliç tot i la por. Aconseguir-ho. ·MCR·
25 · LLIBERTAT · CAPVESPRE, VI I MUNTANYA PELS AMICS · SENZILLESA · PANDÈMIA · AUTONOMIA A MARXES FORÇADES · SABÓ DE PLATS · FRED · POR · NIGHT SHIFT · PARADIGMA · ESTRANY · PICA D'ESTATS · PLANS · SIMBIÒTICA TARDOR · EPI · CURES AMICALS · RUTINES · COLECISTECTOMIA · ESTIMAR · DESIG · CICLES · DONAR · OXITOCINA · ABRAÇADES · AMOR · Vint-i-cinc, que dolços acabeu! Amb l'oxitocina al ventre, les abraçades a flor de pell i l'amor al cor. ·MCR·
Arriba en un punt, la nostra vida, en què sento com un tipus de llibertat, unes ganes d'experimentar, de sentir la vida per mi mateixa, d'avançar i avançar.
És com un punt d'inflexió, en què poso a lloc la família, l'entorn, i estableixo el pes que vull que tinguin els diversos àmbits de la vida. I és un moment d'intensa felicitat, i alhora, crític. Perquè els estímuls que rebo són d'incompressió, de qüestió, d'incertesa...
És un moment de mantenir-me ferma per seguir amb els ideals, per trencar amb el que em fa mal i refer-ho, anar a per relacions lliures i sanes. Per trobar què és el que hi falta.
- Hi falta amor?
- Hi poso més estima.
I és un procés que s'ha de construir a poc a poc, amb les bases del que crec que vull per la teva vida, i del que he tastat i em fa sentir feliç, de tots aquests aspectes que puc arribar a mantenir i són vitals. I combatre els murs de la por, del futur gegant, de la mandra. I fer-ho poc a poc, no deixa de ser un dinamisme de tota la vida. Però que no m'espanti començar a sentir que la vida seré jo i que hi he de ser feliç, amb tot això. Amb tot. ·MCR·
