diumenge, 30 de desembre del 2012

L'estiu remou iii

Sortir amb el cap clar, si alguna petita part era dedicada a la vostra espècie només hi eres tu. Ho puc assegurar. Com he dit aquesta part era petita, que records i emocions del moment poden tapar i destronar. Sense voler-ho així va ser. Regustos i vivències que no havien quedat ben despedides, van tornar aquella nit i van emboirar el camí que ja començava a sembrar junt amb tu. Seguixo dient però que aleshores era de les úniques que podia fer redreçar els meus pensaments i posicionar-los amb convicció cap on volia, junt amb el cor, amb el cap, o el cor i el cap ja anaven junts?

"L'un em mirava i tu de reüll, aqusta mirada encara em destrona a vegades. Ballar i ballar, al final ja et dic que tant bé no m'hi vaig sentir perquè em sentia observada d'una manera poc dolça, tan diferent de la teva manera... Preferia marxar amb tu, que no pas marxar amb l'altre i deixar-te a tu una mica tocat. No tenia ganes de tenir mal rotllo amb ningú i a més que l'acaba de conèixer i és el teu proper. Tot i això, quan em vas venir tu, els prejudicis del meu pensament es van esfumar i quasi que no en vaig tenir cap dubte. Va ser com si les teves paraules de company em sensibilitzessin, com si fossis la meva debilitat. Encara em fas sentir especial i tendra, em mires, m'agrades, i aquest cop, moltes coses... les bromes, les rabietes, la passió, la tendresa, les ganes d'estimar, la complicitat, la bogeria, tot em va semblar molt perfecte i l'endemà com si hagués estat irreal. Un despertar com cap altre he tingut, al teu costat..."

Aquella nit em vas sorprendre, eres, eres, eres d'una manera que ara, després dos parells de mesos encara et puc desitjar, és clar que ja en fa de mesos i mesos que has estat un dels meus desitjos. No és una bona comparació, rialla. La naturalitat, la caloreta i el solet, l'escalfor, l'acolliment, el descans, el tou de realitats que ens acompanyaven... i aquelles cançons que ens desperten tants i tants sentiments que vessen els gots. Encara que tot això pugui sobrepassar el petit disgust d'una part de la humanitat, hi continua sent. Em va saber greu, però és comprensible per molt que faci odi o mal. Remarco que el contacte i el presenciar en tu, supera el mal rollet que es va poder crear fora de les quatre parets. ·MCR·

L'estiu remou ii

La festa és grossa!! Però l'endemà m'entra la nostàlgia entre l'alegria. Actuo, i segon encert! (sense aquest fet potser res hauria passat). Recordo que el dia anterior no ho tenia clar i sort que em va qüestionar el número; aquest ha estat una gran font d'emoció i també de desesperació.
El següent dilluns encara seguia la festa, duia el tema ja per aniquilat o alguna cosa per l'estil perquè vaig actuar d'una manera que no puc reconéixer ni trobar raó. Doncs, ho considero una petita deu de calor poc abudant... que poc a poc em suposa un fregament amb el terra. Els meus ideals, principis els vaig deixar en caiguda fins al cop fort. Vaig perjudicar més gent que no pas fer feliç crec, tot i que, més perjudicats des de la meva ment que no pas a la realitat material, ja que els enllaços i la meva vida únicament la sé jo. Aquell tancament no em va ser profitós, encara que no me n'adonés i que aleshores em suposés una girada d'esquena total, bàsicament que regnava via lliure en mi, no tenia cap lligam decidit. El cop fort que tot plegat em va poder suposar al sortir el Sol el vaig oblidar. El segon encert havia estat correspost i alegre! Allò havia estat una comunicació d'abans d'actuar cap al subsòl, però m'havia arribat tard al cervell. Només jo podia fer que aquell emissor em correspongués de veritat, deixant enrere entrebancs.
You and me sintonitzàvem de mala manera -en el més bon sentit-... "Buscando mi destino, viviendo en diferido, sin ser, ni oír, ni dar. Y a cobro revertido, quisiera hablar contigo, y así, sintonizar." * Tu m'explicaves, em sentia acollida, cuidada. Tenia ganes de veure't, com tu em deies, i tot em semblava bonic... la roda ja seguia un camí.·MCR·
*Versos extrets de La Ley innata (2008), Extremoduro.

L'estiu remou

Aquell sortir improvisat em va omplir de llavors de felicitat que aniríem cultivant poc a poc, espero que encara en quedin. Conèixer-te, veure't em va fer sentir especial però jo sabia que aquell no era el dia. Primer encert! Les teves paraules, dia rere dia abans de la retrobada, van penetrar dins meu fins a capgirar-me el cervell. Se'm van girar els desitjos, no eren gens intensos encara. Gens.
Presenciava una petita sensació d'il·lusió, tot i que fins que no et vaig parlar i ens vam abraçar no la vaig sentir de veritat. La sensació que en tinc ara és que fins aleshores, res m'hi impulsava exageradament. Mirar-nos als ulls, ballar les cançons, les lletres de les quals sabíem que compartíem, mirar-nos als ulls... Abraçades que s'intensifiquen, porten desodre a la ment, éxtasi al cos, finalitzen amb mirades plenes de desig; moments que no pots deixar passar. Aquestes abraçades eren el preludi més bonic del que ens continuaria unint. Recordo que de sobte, en tenia desig però era dubtós encara, tenia amics a qui recórrer. Sento haver abandonat el dolç moment. Amb ells, em va semblar que no em volien felicitat... per això, vaig continuar amb el que havíem creat i esperançat, vaig venir amb tu. Tu creaves un ambient molt especial en mi, cada cop que ho intento recordar em sento pels núvols al teu costat, als teus braços. I només era el primer dia que composavem sintonies. Tu i jo, en mig de música, decidim; aquest moment transforma emocions. Tu i jo, tan simples, en mig del bosc, era calentó però podia millorar. Aleshores, tot va minvar dins meu comparat amb el principi de la font de sensacions. Però tot girarà altre cop... ·MCR·

diumenge, 11 de novembre del 2012

L'exageració

Tot era ple de gent i semblava que les parets m'absorbisin l'oxigen. Quan els meus ulls van mirar horitzontalment es van aturar a un racó, les emocions van aturar la part del meu cervell que controlava la vista. Al racó hi havia un noi, l'atracció que ens unia va ser capaç de canviar-me: els meus pensaments de queixa i angoixa es van esvair per convertir-se. El meu cos va ser atacat per una sensació brutal de calfred que continuava al mateix temps que els meus ulls imòbils. 
I encara va ser més quan la seva mirada secant a la força d'atracció, i aquesta es van sobreposar en una única direcció. L'espectacular força resultant era inevitable, i no era capaç d'apartar la meva mirada, els ulls estaven creant...
Vaig notar en els seus ulls que començava a caminar, s'acostava. L'emoció de correspondència, d'amor a primera vista, només d'ull a ull... Es va fer etern el temps que va passar fins a veure-li la resta del cos, els seus llavis, les seves cames, tot va ser més súmun a les emocions tan vibrants. ·MCR·

dissabte, 2 de juny del 2012

Simplement...

Tinc el convenciment que sé què sento. O almenys tinc la creença. Sé que no hi poden haver il·lusions si no hi veig el futur encaminat de l'oposat; després els sentiments es destrossen i això provoca una caiguda, potser no molt important però hi és. M'agrada controlar la meva perspectiva -tant com triguis a distreure't quan et miris als ulls davant del mirall és el teu grau de control personal-. Però és que no vull odiar-te, vull estimar-te; no vull ofegar-te, vull salvar-te; no vull arrossegar-te, vull aixecar-te; no vull retreure, vull recordar; et vull a tu. Ara per ara vull conèixer-te només per anar endavant. ·MCR·

dimarts, 20 de març del 2012

Joc de persones... sona a esclau? A mimador personal, però doble?

No m'agrada, no em mola gens que juguin amb mi, no sé si potser jo també ho he fet alguna vegada, però no sé ja d'entrada no he donat motius d'esperança o il·lusions. Perquè si a mi una persona m'interessa, o fins i tot, m'agrada; especialment aquella doncs no li donc motius per pensar malament ni el faig patir fent-me veure amb altres. Almenys ho intento, és clar jo crec!
Si realment t'interessa i tens por a la seva mancança doncs curra-t'ho, creu-hi i implica-t'hi. És bastant fonamental si vols arribar una mica lluny, i si no hi vols arribar, cal donar tantes il·lusions, si tot ha de ser mentida? Fals? 

Aclara't, de veritat!

Ufffff!
Sentir-se una mica traït, creure que ets només tu... i semblar no ser-ho fa mal. Sentir-te estimat, valorat...n'hi ha que se senten igual repecte algú? No pot ser. ·MCR· 

dilluns, 19 de març del 2012

diumenge, 18 de març del 2012

Com em trenques, diumenge...

Els dinars familiars em trenquen.......................................................................em destrossen, carai! Buenu crec que és aquest el motiu. Estic cansada de tantes il·lusions, de que el meu cor se senti tant bé però després com una merda. De fet, tampoc sé com he d'actuar. Que no que el cap de setmana també em talla el ritme i em peta esquemes!
Què he de fer? No donar-hi tantes voltes, penso, però és que em costa evitar-ho, la veritat..............................................NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!
Com pot ser?
No entenc res, demà potser sabré el que..almenys pot ser que tingui alguna cosa més clara.

Apalin un olé pel merda dia d'avui! OLÉ! ·MCR·

dimarts, 6 de març del 2012

Voler tornar a sentir recordant pot ser una bona forma d'afrontar o al contrari, pasos enrere...

Penso i crec que vull recordar. Recordar moments. Moments que busco i trobo. Trobo i refresco la memòria de tots aquells sentiments. Sentiments que tant feliç em feien. Feien que després em sentís tant buida. Buida quan tot es va acabar. Acabar sona pobre. Pobre però molt intens en el fons. Fons que ha quedat tant i tant marcat. Marcat amb un segell. Segell que ara per ara costa de despintar. Despintar allò que en el seu moment vam pintar. Pintar un amor. Amor que mai s'havia anunciat ni superat. Superat per la distància. Distància que feia plorar. Plorar llàgrimes delicioses. Delicionses no tant les d'ara. Ara el temps. Temps que aleshores feies tanta falta. Falta que mai passesis i el moments quedés parat. Parat per sempre. Sempre sona perillós. Perillós hauria estat també el continuar. Continuar per arriscar. Arriscar a perdre. Perdre o potser guanyar. Guanyar a tenir vivències fantàstiques. Fantàstiques haurien estat que ara la nostàlgia. Nostàlgia amb més dolor. Dolor i alegria contenen aquestes paraules. Paraules que estan lligades a tu. Tu i jo hem viscut sentiments i emocions. Emocions que així com així no es deixen. Deixen de sentir, o això tinc entès. Entès per part meva. Meva ha estat la mala vida. Vida que per esforç. Esforç sense defallir. Defallir per un somriure semblant. Semblant al teu em donava per perduda la batalla. Batalla a dins meu. Meu serà el premi. Premi de no recordar-te i fer-me mal. Mal que no he d'evadir. Evadir no pas, afrontar! ·MCR·

diumenge, 26 de febrer del 2012

La Fuga...

Andaba sola no tenía donde ir, por las aceras; y él cruzando el invierno sin sentir, naufragando por aquí. Abrigo largo, p'a taparme los fracasos; ojos perdidos que al mirarlos hacen daño. Solo tengo un saco roto de sueños, una alma en vela y un corazón indispuesto alérgico a los desencuentros. Se marchó con su prisa, no quiso despertarme, llevándose mi risa y el veneno de esos martes. Rastreé todas las calles, le busqué en todos los bares, enredé por los cajones en busca de señales. Me quedé sin alimento pa' mis noches de desvelo, me perdí el resto de besos, me perdí el final del cuento.
Cae la tarde en la estación, voy muy cerca de las vías, oigo el tren como se aproxima. Quiero irme y no volver, no buscar entre las ruinas esa magia que quedaba entre tu y yo. Doy la vuelta a esta loca canción. Deja a un lado cicatrices de nuestro pasado. Maleteros cargados van, con los sueños que guardamos; voy saliendo de la ciudad, sin espejos para no mirar atrás. Creo que la noche está hecha siempre a tu medida, busco el sol entre las cortinas. Va subiendo la tensión en esta habitación en ruinas y otra vez salta tu contestador. Voy al rastro a por un corazón, que no duelo cuando tu no estás al lado. Voy dejando que me lleve el mar, tú eres viento en mis velas, si no quieres verme naufragar, sopla fuerte, llévame a tu vela. 
Llueve tanto en esta habitación. Descubrir formas diferentes de vivir. Encontrar calles nuevas para patear. Decidí hoy partir, son las ganas de salir de aquí. Desgasté las horas del reloj, naufragando en tu corazón. Desplazado en esta dirección, me hago preso solo de mi convicción.

dilluns, 30 de gener del 2012

...arribar a temps, a tu?

La sintonia se'm clava, s'enfonsa dins meu sense compassió, com si portés la finalitat de ferir i no pas de reconstruir. Brutal és el fet que em tanca i no em permet fer grans passes ni mantenir-me clara escampant lo boirós i borrós. Buf, fa mal, fa plorar llàgrimes d'impotència, davant què? davant el record que realment és massa desitjable per enfortir? i com així ho fa, afebleix molt. Sembla no poder ser de cap manera possible, aquest sentiment, de debò? Els bons moments conseqüencien l'avui, tants cops dolorós; comparat amb la vida ha de ser massa diminut...les flors i violes existirien sempre aleshores!

 30, UN PENÓS DIA, DIT D'UNA ALTRA MANERA: ESPECTACULARMENT DESGRACIAT. ·MCR·


But of some place where there is nothing, I can find out everything! hapiness...come on!
Never fall, shout strong!